La mochila de Cristina

A tu, l'etern oblidat a les primeres visites a l'hospital. A tu, que ningú et demana com estàs ni et felicita. A tu, que ets el millor suport a una mare "novota" o ja experimentada, però que sempre et necessita. A tu, que tot i no despertar-te a les nits, no permets que els falti a la criatura i la mare. A tu, que et desvius per ells, que treballes més si cal per poder oferir-li tot el que necessiten. A tu, que quan ningú et veu, o aixo et penses, et quedes envalisat, amagat rere la porta veient com dormen mare i fill/a. A tu, el pare, el marit, al que sense tu, tampoc seria possible. A tu, gràcies, gràcies per ser-hi sempre, per no deixar mai i consolar-nos quan estem de davallada. A tu, gràcies per esforçar-te cada dia per ser el millor pare del món. A tu, que t'escolliria una i mil vegades per ser el meu pare.... A tu, que t'escolliria una i mil vegades per ser el pare de les meves filles.... FELIÇ DIA DEL PARE. ---------------------------------...

Pensaments Quan un dubte o un problema et ronda per el cap, no et falta gent al voltant donan-te, el que creuen que és el millor dels consells; consulta-ho amb el coixí i demà, ho veuràs tot d'una altra manera! Sembla prou senzill no?? Doncs amb tota fermesa, aquella mateixa nit, me'n vaig a dormir, amb aquell neguit dins el meu cap, tot esperant que, al despertar el dia següent, hagi desaparegut....... Em llevo aquell matí esgotada, com si hagues estat de festa tota la nit, però el cert és que, no he pogut practimanet dormir, donant voltes i més voltes a aquell assumpte, surto del llit, em rento la cara, esmorzo, m'arreglo i surto, a afrontar, de la millor manera possible aquest nou dia amb aquell "run, run" al cap. Sortim de casa i en 5 min minuts ens plantem a la Cala, allà, en aquella terrasseta amb vistes al mar, i a l'espera de la sortida del sol, m'adono que el meu cap entra en disputa, un problema, tres maneres de veure'l, m'observo discuti...

No em diguis que no pots perquè no tens temps, que tens massa feina i vas cansat, diguem tan sols, que tens altres prioritats en les quals jo, no hi tinc cabuda, no busquis pretextos ni arguments, perquè amb excuses, al final, marxaré del teu costat com marxen del cel, els estels fugaços la nit de Sant Llorenç........sense deixar rastre. ------------------------------------------------------------------ No me digas que no puedes porque no tienes tiempo, que tienes demasiado trabajo y vas cansado, dime, simplemente, que tienes otras prioridades en las que yo, no tengo cabida, no busques pretextos ni argumentos, porque con excusas, al final, me marchare de tu lado como marchan del cielo las estrellas fugaces en la noche de San Lorenzo ........ sin dejar rastro.

I un dia ens sabrem afortunats, potser, no avui, ni demà, però arribarà un dia en què, en girar la vista enrere, veurem  ho  lluny que hem arribat, els obstacles que hem superat, i les batalles que hem guanyat, llavors, només llavors, serem conscients que tot l'esforç aplicat amb constància i perseverança, dia rere dia, haura merescut i molt la pena, per arribar on som ara, en aquest precís instant i lloc i en la persones que ens  hem  reconstruït, ja que com bé diuen...ningú ens va dir que seria fàcil, però si, que valdria la pena..... ----------------------------------------------------------------- Y un día nos sabremos afortunados, tal vez, no hoy, ni mañana, pero llegará un día en que, al girar la vista atrás, veremos lo lejos que hemos llegado, los obstáculos que hemos superado, y las batallas que hemos ganado, entonces, sólo entonces, sere...

Quan tenim por, la nostra intenció és córrer, córrer molt ràpid i desaparèixer, però, no és això el que realment fem... La por, ens paralitza, deixant-nos immòbils, petrificats al mateix lloc, dabant allò que ens crea terror, i lluitant no contra elles, si no contra nosaltres mateixos, i aquest estat estàtic que ens ha acaparat. Per difícil que ens sembli en el moment, la millor opció és un cop aturats, girar-nos i plantar-li cara al que ens fa temor...... Dit això......jo, no m'enfrontare a l'òs que em persegueix!!!!! FELIÇ VIDA!!! ----------------------------------------------------------------- Cuando tenemos miedo, nuestra intención es correr, correr muy rápido y desaparecer, sin embargo, no es esto lo que realmente hacemos ... El miedo, nos paraliza, dejándonos inmóviles, petrificados en el mismo lugar, delante de  lo que nos crea terror, y luchando no contra ellos, si no contra nosotros mismos, y este estado estático que nos ha acaparado. Por difícil que nos parezca en el...

No és fàcil lluitar contra la societat...... I no és fàcil intentar sobreviure al pessimisme i negativisme que, dia a dia, et van posant a sobre com a lloses de ferro sobre les teves espatlles..... Com puc sobreposar-me si, a cada cosa positiva que aporto en forma de somriure, alegria, optimisme i esperança em contesten amb negativisme i egocentrisme quan el que a ells els pesa, ens pesa a tots i que la manera que ens afecta a uns i altres, depèn majoritàriament d'un mateix? En 8 mesos, he regalat molts somriures que amaguen llàgrimes, paraules plenes d'optimisme, en dies que no és precisament el que sento, alegria en moments en que m'afloreixen totes les tristeses...... Només hi ha una manera que poguem sortejar aquest temporal sense que ens hi vagi la salut mental:ser AMABLE!!! Per que no dediquem un somriure diari a qui ens envolta, encara que tinguis ganes de plorar, que tal un tot passarà, encara que pensis que la situació no te solució..... Per que fins i ...

El "Camino", no és caminar durant hores, ni gastar sola per gastar, ni tan sols són unes vacances per caminar, si en algun moment heu pensat que és això..... NO EN TENIU NI IDEA!!! El "Camino" és molt més, és retrobar-te amb la natura i amb el teu jo interior, es compartir el cansament i el dolor amb els que vas o els que vas coneixent, és viure cada pas, cada moment amb major intensitat, és fer amics d'aquells que sempre d'ores a la motxilla i al cor, perquè com dic jo: els amics del camí, sempre aniran amb mi! Són sensacions i emocions viscudes a gran intensitat, pn cada petit gest d'algun desconegut, és el més gran obsequi, el "Camino" és..."EL CAMINO"!! No hi ha paraules per descriure-ho, per entendre-ho, només cal....fer-lo.    ( 14/10/2021-20/10/2021 podrà ser aquesta la data per arribar a Santiago, cumplir la promesa i el repte i proposit dels Santiaguitos?🙏) ---------------------------------------------------------------- El ...

  Dies de pors, dubtes i incerteses..... Tot segueix igual, mentre a la Xina i a Itàlia, tot va empitjorant; primers casos a Espanya, cada dia, n'hi ha més, València, Madrid, Barcelona..... Ara si, ja és pandèmia!!! De sobte, les pors es tornen pànic i psicosis, córrer, córrer, cap al súper, carros plens fins a rebossar i lleixes buides, d'aliments bàsics i essencials.......No sabem a que ens enfrontem, quina dimensió agafarà, però el que crec que hem d'assumir és que, en temps de guerra, als nostres avis, els van demanar que sortissin a lluitar i ho van fer, ara, ens demanen, tan sols, que ens quedem a casa, i això, és el que hem de fer, per nosaltres, per als nostres i per tots!! ------------------------------------------------------------------ Días de miedos, dudas e incertidumbres ..... Todo sigue igual, mientras en China y en Italia, todo va empeorando; primeros casos en España, cada día, hay más, Valencia, Madrid, Barcelona ..... Ahora sí, ya es pandemia !!! De repen...

Heu pensat mai en el dia que marxeu??En com voldríeu que us acomiadessin??? Jo si!!! No vull drames innecessaris, ni roba de dol en blanc i negre, vull colors alegres per recordar-me com jo era, no vull mossens dient paraules buides,vull les vostres paraules, no m'agrada la música d'aquell orgue, vull El meu petit país, bicicletes, Boig per tu i sense tu, que emplenin les vostres oïdes i cors. I com a recordatori, us deixaria un desig escrit així: No em diguis adéu, i ens trobem a la cala, on la remor del mar seran les meves paraules, l'escalfor del sol les meves abraçades i la suau brisa les meves caricies... No em diguis adéu, i ens trobem a la cala..... -------------------------------------------------------------  Habeis pensado nunca en el dia que marcheis??En cómo le gustaría que le despidieran ??? Yo si !!!  No quiero dramas innecesarios, ni ropa de luto en blanco y negro, quiero colores alegres para recordarme como yo era, no quiero sacerdotes diciendo palabras vací...

Cin, clin............ Passa una estona fins que puc agafar el mòbil i mirar qui m'escriu, desbloquejo i en llegir el nom, no puc més dibuixar un gran somriure, sempre és agradable rebre notícies d'una amiga especial a la qual no pots veure gaire, a causa de la gran distancia que ens separa. Obro la conversa, la llegeixo, la torno a llegir, esperant haver entès malament el missatge i amb llàgrimes als ulls, aquell somriure desapareix, quedo perplexa davant la pantalla, tan "fotuda" que no se ni que contestar, per que en aquest moment, l'únic que em sortiria seria abraçar-la. Recordo la primera vegada que va passar per això, parlàvem molt, en la distància desitjant poder ajudar-la ni que fos a distreure's i com, un cap de setmana, a correcuita, vam agafar un avió i ens vam plantar a casa seva, per que, aquell dia si, ens sentis a prop, val a dir que aquella tarda, per mi, va ser molt especial i ara anys desprès, ha tornat a brotar, no és just!!!!!!! Et toca torn...

Aquest matí m'he llevat ben d'hora, la il·lusió dels reis, de sempre, m'ha posat molt nerviosa i emocionada fent que aquesta nit, dormi molt poc. Un cop tots desperts ens disposem a obrir els regals, a cada paquet, un mira,mira!!! Aaahhh!!!! Que guai!!! M'encanta!!! Tots i cada un dels regals són meravellosos però, veient aquesta escena, m'adono que, el millor regal de tots, no ve embolicat!! Que estrany veritat?? El meu millor regal de reis és sense dubtes, la felicitat i alegria que es viu en aquests pocs metres cuadrats, uns ulls tintinejant i ben brillants, aquests somriures que no s'esborren ni per un moment....aquesta estona, tan nostra, aquest regal tan meravellós, ve embolicada amb la millor de les abraçades, una abraçada....de quatre!!!!! Feliç dia de Reis!!! ------------------------------------------------------------------ Esta mañana me he levantado muy temprano, la ilusión de los reyes, des de siempre, me ha puesto muy nerviosa y emocio...

Us imagineu que un dia ens llevem, i en sortir al carrer, el soroll dels cotxes, els sons dels mòbils i les passes accelerades de la gent, de sobte queden cobertes per melodies??? Música per tots els carrers , o no, millor encara, una música diferent a cada carrer: jazz,salsa, rock ....... Tant se val!!!!! Entrar a un carrer on sona la teva música preferida, segur que no pots evitar posar-te a ballar!!!!!!! Mentre ho fas, no pots evitar dibuixar un gran somriure al teu rostre, però.....no ets l'únic, tothom balla, en el teu carrer i en els del costat, per tot el poble!!!!! Oblidant per uns instants, les presses, l'estrès i els problemes arraconats.     Amb aquest post ple de vitalitat i energia vull despedir aquest 2020 i desitjar-vos que aquest 2021, superi totes les vostres expectatives. ------------------------------------------------------------- Se imaginan que un día nos levantamos, y al salir a la calle, el ruido de los coches, los sonidos de los móviles y los pasos ace...

Es presenta un any més, l'època més esperada de l'any per a tots els infants, petits i grans.... .Nadal !! Surto amb l'esperit nadalenc a flor de pell, passo pel centre, el lloc del poble on més es nota aquest caliu de Nadal, em deixo portar per la lluentor de cada una de les decoracions lluminoses, em sedueix el va i ve de les llums formant un ball encisador  ,  baixo la mirada, al meu voltant gent passejant, alguns amb alguna bossa però..... Espera!!!! Que ha passat??? La gent no parla, no somriu amb la mirada i les bosses no van plenes.... Els observo atentament a tots i cada un d'ells, els seus peus arrosseguen desanimats les sabates, les espatlles encongides pel pes de les preocupacions, les bosses, a les mans, immòbils enyorant el va i  be  de l'alegria nadalenca, no m'ho puc creure, que ha passat!!! Ara m'adono que el que ha passat és que s'han rendit, s'han deixat vèncer...

Som menys que una merda, tot i això, ens pensem invencibles..... Ara estàs trist i decebut perquè la teva publicació, no té els  likes  que voldries, t'enfades perquè t'has autoconvençut que aquella imatge, la qual no  reflexe  ni de bon tros el moment viscut, ja que l'has retocat i posat el millor filtre de tots, no ha arribat a agradar a tanta gent com esperaves........ Avui, dius estar mosquejat perquè alguna cosa no ha sortit com esperaves o potser estàs deprimit perquè no pots fer allò que voldries o aquell viatge que tanta il·lusió et feia..... Avui et pot semblar un dia de merda, i si, tens tot el dret a pensar-ho, però, recapacita!!!!! Avui m'és que mai,  has  de  sabert -te  fràgil com el cristall, que en qualsevol moment es pot trencar, volàtil com la dent de lleó que surt volant amb una brisa d'aire. Avu...

Què és la vida..... si no una passejada en la qual  la única  opció és fer els passos endavant, saltant tants obstacles com pedres trobis en el camí, i desprès de cada ensopegada, de cada patacada, espolsar-nos la pols del camí i seguir caminat amb un somriure enorme dibuixat al rostre en senyal de victòria contra un mal tràngol.... Què és la vida.... Si no un sospir d'alè contingut entre els pulmons i el cor quan veus que al teu voltant tot sembla ensorrar -se  fràgil, però atroçment sense ni tan sols poder posar-hi el m'és petit gra de sorra per fer de l'inevitable, quelcom evitable, subjectant amb les dues mans ben fort tot allò que estimes i no vols perdre.... Què és la vida ..... Si no un llenç en blanc per pintar cors amb el vermell de la teva sang brotant de les ferides físiques i emocionals, sabent que quan més gran el pintis, m'és ràpid cicatritzaran, deixant pas a les marqu...

  Quien soy y que hago  aquí , os  estaréis  preguntando.... Pues bien, me presento, mi nombre es Cristina, tengo 38 años, no soy alta ni  esbelta , tengo cartucheras y no paso del metro  cincuenta  y cuatro, ojos grandes y marrones, pelo rizado y con toques de luz artificiales, estoy felizmente, muy felizmente casada con mi primer gran amor con el que llevamos caminando el sendero de la vida 22 años, fruto de este amor, tenemos dos maravillosas hijas, peluquera de profesión y terapeuta capilar de  vocación . No me gusta salir de casa ni un  solo día  sin mi mejor vestido..... . Una  gran sonrisa, tan grande que, incluso  detrás  de la mascarilla se puede ver, por que como dice el dicho: un día sin sonreír es un día perdido. Con la mochila de Cristina, no pretendo ni más ni menos que compartir muchas de las cosas que llevo en mi mochila, vivencias, reflexiones, pequeños relatos..... Poderlas compartir y recibir...