La mochila de Cristina

És fosc, no veig res, que ha passat???!!!! La meva respiració està molt alterada.... Veus, sento veus molt llunyanes, es mouen sense parar d'un costat a l'altra, estan perdudes, però no puc veure qui són!! Entre tota aquesta foscor intueixo unes pampallugues blaves i altres de taronges, escolto en la distància unes sirenes que s'acosten a tota velocitat, tinc por molta por! Intento cridar però la meva veu queda trencada en un plor silenciós que emplena la meva cara de llàgrimes, em vull moure, vull sortir d'aqui però un pes al pit m'ho impedeix, entro en pànic, davant la impotència de no poder escapar em rendeixo, estic agotada, la meva respiració es va calmant, les llàgrimes s'assequen i desapareixen sense entendre encara que ha passat, els meus ulls s'obren lentament el que puc entreveure no és gaire esperançadors, les veus estan totes aturades al meu voltant gairebé, tan desconcertades com jo, les llums m'enceguen i les sirenes m'ensordeixen per l