La mochila de Cristina

No hi han dies especials...... Ahir vaig fer 39 anys i 364 dies, avui faig 40 anys i demà,  fare 40 anys i 1 dia, no hi ha diferencia en el dia que sigui, si es 25, 26 o 27. La deferencia, el que fa especial un dia son els petits detalls, deixeu-me que us expliqui. El que ha fet d'aquest dia un dia molt especial ha estat depertar-me una veu que deia cumpleañera......i en obreir els ulls, veure'us als tres, en escala, mirant-me somriguent i desitjant-me un feliç dia; aquell humil pastis amb les espelmes i la canço al mobil . Les fotos i felicitacions plenes d'amor i records de la familia, que et fan sentir afortunada. Aquell collage esbojarrat de la germiga, que un any més m'ha acompanyat a donar la volta al sol. La flor groga, color de l'amistat, tan maca com l'amistat que tinc amb la persona que me l'ha regalat. Les felicitacions que arriben de molt lluny, de persones que sents molt a prop, d'amics especials. Les companyes de feina que et feliciten tot

Impossible en anart'hi acostant no sentir un pessigolleig a la panxa, sentir l'emoció de quan eres petit i hi anaves amb els monitors, els millors monitors que existien!!! No pots evitar en aturar el cotxe, baixar-ne i mirar la casa, sentir emoció en recordar el viscut en ella i no saps que té , però és màgica. Han passat molts anys, malgrat això, la casa sembla estar igual, però alguna cosa si ha canviat, em costa una estona descobrir el que, però finalment, en veure a la meva filla i els seus companys, em queda més que clar! El temps, el mateix temps que no ha canviat la casa ens ha canviat a nosaltres. Jo, ja no soc la nena que va de colònies, sinó que sóc la mare que va a buscar la seva filla a les colònies. Els que per mi eren els millors monitors, ni tan sols ho són ara, i el jovent que regenta aquell grup, són ara, els millors monitors del món. No entenc que ha passat o més aviat, quan, ha passat, que marxaves emocionada i tornaves plorant perquè et volies quedar i de so