La mochila de Cristina

Cin, clin............ Passa una estona fins que puc agafar el mòbil i mirar qui m'escriu, desbloquejo i en llegir el nom, no puc més dibuixar un gran somriure, sempre és agradable rebre notícies d'una amiga especial a la qual no pots veure gaire, a causa de la gran distancia que ens separa. Obro la conversa, la llegeixo, la torno a llegir, esperant haver entès malament el missatge i amb llàgrimes als ulls, aquell somriure desapareix, quedo perplexa davant la pantalla, tan "fotuda" que no se ni que contestar, per que en aquest moment, l'únic que em sortiria seria abraçar-la. Recordo la primera vegada que va passar per això, parlàvem molt, en la distància desitjant poder ajudar-la ni que fos a distreure's i com, un cap de setmana, a correcuita, vam agafar un avió i ens vam plantar a casa seva, per que, aquell dia si, ens sentis a prop, val a dir que aquella tarda, per mi, va ser molt especial i ara anys desprès, ha tornat a brotar, no és just!!!!!!! Et toca torn