La mochila de Cristina

Mai es van conèixer a la Terra. No van compartir passejades, ni llits, ni jocs. Un va arribar quan l’altre ja havia marxat, però tots dos van dormir sota el mateix sostre d’amor: el d’una mateixa família. Al cel dels gossos el temps no existeix. Per això, quan es van trobar, no hi va haver sorpresa, només reconeixement. —Tu fas olor de casa —va dir un. —I tu d’ells —va respondre l’altre movent la cua. Van córrer junts per prats infinits, com si s’haguessin estat esperant tota la vida. Es van explicar històries de mans que acaricien, de veus que diuen el seu nom, de llàgrimes amagades dins les abraçades. —Ens troben a faltar —va xiuxiuejar el més petit. —I nosaltres els cuidem des d’aquí —va dir el més gran. Quan va caure la nit, es van estirar l’un al costat de l’altre, mirant cap avall, cap a aquell lloc on encara són família. I aleshores van entendre una cosa molt important: no cal haver-se conegut per estimar-se, quan l’amor ve de la mateixa llar. -----------------------...

No sé si és el poder de les paraules o la feblesa del cor. Potser ha estat el moment, o simplement feia dies que m’oprimia per dins. Qui sap si ha estat el dolor del record o la tristesa de l’enyorança… No sé quin ha estat el motiu ni el detonant; només sé que avui no he estat capaç de reprimir unes llàgrimes que portaven massa temps amagades i que avui han desbordat, silencioses, mentre el món… segueix girant. -------------------------------------------------------------------------- No sé si es el poder de las palabras o la debilidad del corazón. Quizá ha sido el momento, o simplemente llevaba días oprimiéndome por dentro. Quién sabe si ha sido el dolor del recuerdo o la tristeza de la añoranza… No sé cuál ha sido el motivo ni el detonante; solo sé que hoy no he sido capaz de reprimir unas lágrimas que llevaban demasiado tiempo escondidas y que hoy se han desbordado, silenciosas, mientras el mundo… sigue girando.