La mochila de Cristina

Comença un nou dia i, amb ell, acabem un any més. Toca fer balanç de tot allò que hem viscut en els darrers tres-cents seixanta-cinc dies. Un balanç que pot ser més positiu o més negatiu, però que al final, la suma de tot, ens fa créixer, encara que a vegades ens doni la sensació de fer-nos petits. Quan soni l’última campanada, no brindem pensant que el 2026 serà meravellós; la perfecció no existeix. Brindem celebrant tot el positiu que ens emportem de l’any que deixem enrere i les ensenyances apreses de les coses dolentes. Encetem aquest nou any amb la certesa que donarem el millor de nosaltres i que evitarem tot allò que ens generi malestar. Brindem, doncs, per un 2026 imperfecte, però en el qual procurarem ser la nostra millor versió i seguirem creixent i aprenent. ---------------------------------------------------------------------- Comienza un nuevo día y, con él, terminamos un año más. Es momento de hacer balance de todo lo que hemos vivido en los últimos trescientos...

Una suau brisa pentina les branques i els branquillons que ens sobjecten a totes. El pas del temps ens ha debilitat pero ens aferrem amb força a aquelles fines branques per no caure. Les forces comencen a flaquejar, ens fa mal tot el cos i només les més fortes romandran agafades quan calmi el vent. Jo no en soc una d'elles, quan m'he adonat, ja surava pel cel sense romb ni direcció pero si amb un destí. Caure a terra. A mesura que l'aire amaina, la meva velicitat i alçada tambe redueixen per finalment, tocar a terra, no en un boral del carrer sinó ben bé al mig. Sembla que tot ha passat, no bufa el vent i torno a estar quieta. Alguna de les meves companyes son a prop  d'altres, fa estona que els he perdut. Quietut, silenci....pau. Un soroll desconegut s'apropa a gran velocitat, al seu pas jo, sense saber el per qué, torno a agafar enbrenzida, no és tan alta, ni tan ràpida i tampoc tan llarga, pero aquesta ha arribat amb més intensitat i força fent que ac...