La mochila de Cristina

I un dia vaig agafar el vol, com tots els ocells fan en el seu moment, vaig emprendre la vida que em tocava, la que vaig decidir fer. Amb la maleta plena d'il·lusions i poca cosa més, vaig marxar de casa confiada que la vida fora del niu, serà meravellosa i senzilla, i res més lluny de la realitat, va ser meravellós aquell inici, aquells primers dies i potser setmanes...No va ser fins que sorgien els primers dubtes, ja fossin culinaris o en gestió de les feines domèstiques on em vaig adonar que volar del niu on tot era perfecte i senzill no seria un camí de roses. Fins que no em vaig posar malalta en el meu niu d'amor, no vaig ser conscient que enyorava les atencions i atencions que tan sols una mare sap donar, sense esperar res a canvi, llavors, estirada al llit vaig recordar cada nit a la banyera jugant amb el tauró de goma, mentre la mama intentava sense sortir-se de no adormir-se...... Una promesa fas als fills al néixer, que mai, mai, mai els deixaràs caure i avui, com sem