Veueta/ Vocecita.
Des que va marxar, no em reconec. No soc la que era abans. Tinc un buit molt gran dins. Somric com si estigués bé. Compleixo amb les meves obligacions, no pas per ganes moltes vegades, sinó perquè és el que toca. I ploro, sí, encara ploro. En silenci. D’amagat. Però amb el mateix sentiment. Un dia mentre ho feia, una veu tímida i dolça, gairebé infantil, em va parlar des de dins: —Per què plores? —L’enyoro molt. La seva absència em fa molt mal. —Fem una cosa —em diu la veueta—: tanca els ulls, respira profundament i digues el primer record d’ella que et vingui al cap. No sé per quin motiu, però li faig cas. Tanco els ulls, respiro i… —El tinc. Les nits de les meves febrades a la banyera, amb el tauró de goma i ella asseguda al bidet, intentant no adormir-se. Inconscientment, un somriure es deixa veure al meu rostre. —Ho notes? Ho has notat o no? —insisteix la veueta. —Què hauria d’haver notat? —Mira’t, estàs somrient! No acabo d’entendre a què es refereix ni què faig parlan...