La mochila de Cristina

Avui la Lluna taparà el Sol, l’eclipsarà durant uns minuts, fent que no pugui brillar amb tota la seva plenitud. No siguis mai aquesta Lluna amb els altres, ni permetis que ningú t’eclipsi. Brilla per tu mateix/a, sense tapar ningú. --------------------------------------------- Hoy la Luna tapará el Sol, lo eclipsará durante unos minutos, haciendo que no pueda brillar con toda su plenitud. No seas nunca esa Luna con los demás, ni permitas que nadie te eclipse. Brilla por ti mismo/a, sin tapar a nadie.

Avui plora la terra... i amb ella, plorem tots. Fa mal veure com el foc devora, sense pietat, una part del nostre patrimoni natural. Fa mal mirar la televisió o les xarxes socials i trobar-hi imatges que trenquen el cor. Ploro per cada hectàrea reduïda a cendres. Ploro pels animals que no han pogut escapar. Ploro per les famílies que han hagut d'abandonar casa seva. I ploro pels bombers i tots els equips d'emergència que, amb una entrega admirable, lluiten sense descans contra un enemic implacable. Però també ploro perquè molts d'aquests incendis es podrien evitar. Perquè, malgrat conèixer el risc, encara hi ha qui actua amb imprudència. I una sola negligència pot acabar destruint en hores allò que la natura ha trigat dècades a crear. Les Gavarres tornaran a vestir-se de verd. La natura sempre intenta renéixer. Però perquè tornem a gaudir-les tal com les recordem, hauran de passar molts i molts anys. Cuidem els nostres boscos. Respectem-los. Perquè quan crema un...

*Cada pas amaga una història. Cada camí, una emoció.* A Los caminos de Chloe, el Camino de Santiago és molt més que una ruta: és un viatge de superació, descobriment i esperança. Entre paisatges, amistats i reptes, la Chloe aprendrà que els camins més importants són els que recorrem dins nostre.  Si t'agraden les històries que emocionen i deixen empremta, aquest llibre és per a tu. Descobreix Los caminos de Chloe* i deixa't portar per aquesta aventura inoblidable. --------------------------------------------- Cada paso esconde una historia. Cada camino, una emoción.* En *Los caminos de Chloe*, el Camino de Santiago es mucho más que una ruta: es un viaje de superación, descubrimiento y esperanza. Entre paisajes, amistades y desafíos, Chloe aprenderá que los caminos más importantes son los que recorremos dentro de nosotros mismos.  Si te gustan las historias que emocionan y dejan huella, este libro es para ti. Descubre *Los caminos de Chloe* y déjate llevar por esta ...

Puc dir-te una cosa? No m'agraden les motos. I no parlo de la seva estètica, que trobo fascinant en alguns models. Em refereixo al fet que em fan por. Por de les rotondes, de les corbes massa tancades i de la velocitat. Crec fermament que el que més por em fa de tot és la cremada a la pell en caure sobre l'asfalt. El trajecte que fem habitualment és de només quatre quilòmetres, però hi ha nou rotondes! Ja et pots imaginar com pateixo! Aquest cap de setmana hem anat a sopar i hem decidit anar-hi amb la moto; ara ja fa calor i, els caps de setmana, aparcar el cotxe es torna impossible. Un trajecte una mica més llarg, gairebé onze quilòmetres, amb poques rotondes i corbes més obertes. Hem sortit quan el sol ja s'anava ponent i el cel lluïa aquells tons ataronjats. Arribem a les primeres dues corbes i tinc sensació de mareig però, a partir de la tercera, totes les pors es dissipen i, per primer cop en molt de temps, em sento lliure! El suau moviment de la moto, amb ...

.: Arriba de cop, sense avisar. Com un huracà disposat a arrasar amb tot. Ho aconsegueix. El cabell alborotat, la roba desmanegada, però el pitjor és a dins. Tot està capgirat, el neguit agafat de la mà del dolor i, tot darrere, la incertesa i la desesperació, el patiment... Tot el meu món s'ha trencat; allò que pensava impossible s'ha fet realitat. Tot passa caòticament fins que arriben les mans adequades, unes espatlles disposades i unes paraules que, a poc a poc, tornen la meva pau interior al seu lloc. ----------------------------------------------------------------- Llega de golpe, sin avisar. Como un huracán dispuesto a arrasar con todo. Lo consigue. El cabello alborotado, la ropa desarreglada, pero lo peor está dentro. Todo está patas arriba, la inquietud cogida de la mano del dolor y, detrás de todo, la incertidumbre y la desesperación, el sufrimiento... Todo mi mundo se ha roto; aquello que pensaba imposible se ha hecho realidad. Todo sucede caóticamente ha...

Vas arribar sense avisar. De sobte. Quan ni tan sols et recordava… Tantes vegades havia sentit parlar de tu, tantes… Però cap en positiu. Ets constant. No pares ni de nit ni de dia. Quan necessito silenci perquè el mal de cap fa la seva aparició, apareixes, mogut per l’afany de ser protagonista, i encara fas més soroll. “És per tornar-se boig”, em deien. No entenia com podia ser que, sense fer mal, fossis tan molest. Ara has vingut a ensenyar-m’ho. Amb duresa. Sense donar-me temps per assumir-ho. Intento, dia a dia, aprendre a conviure-hi. Sola. Sense l’única persona que em podria donar consells sobre el tema. Perquè, com bé em deia ella: només qui ho pateix sap el que és. -------------------------------------------------------------------- Llegaste sin avisar. De repente. Cuando ni siquiera te recordaba… Tantas veces había oído hablar de ti, tantas… Pero ninguna en positivo. Eres constante. No paras ni de noche ni de día. Cuando necesito silencio porque el dolor de cabeza ...

🌹✨ **Aquest Sant Jordi no serà un dia qualsevol...** ✨🌹 Hi ha històries que no només s’escriuen… **es senten**. Hi ha paraules que no només es llegeixen… **et travessen**. 📍 El **23 d’abril** seré a **Mataró** I no vinc només a signar llibres… **vinc a compartir una part de mi.** Si t’agraden les històries que deixen petjada, si alguna vegada has sentit que un llibre et parlava directament… 👉 **Ens hem de trobar.** 💜 Vine, descobreix *Els camins de la Chloe* i deixa’t sentir. Perquè hi ha moments que no es poden explicar… **només viure.** ------------------------------------------------------------------------ 🌹✨ **Este Sant Jordi no será un día cualquiera...** ✨🌹 Hay historias que no solo se escriben… **se sienten**. Hay palabras que no solo se leen… **te atraviesan**. 📍 El **23 de abril** estaré en **Mataró** Y no voy solo a firmar libros… **voy a compartir una parte de mí.** Si te gustan las historias que dejan huella, si alguna vez has sentido que un libro te ha...

Fa temps que em ronda un dubte. Un dubte que em fa ballar el cap. No sé si algú en tindrà la resposta. Una carta porta remitent i destinatari... Un missatge i una trucada tenen un emissor i un receptor... Per visitar algú, hi ha un punt de sortida i un de tornada... Sempre es dona el cas que el remitent de la carta és el mateix. Les trucades i els missatges surten sempre del mateix número de telèfon. Les visites surten sempre des de la mateixa adreça. Però, si el remitent, l’emissor i el visitant deixen de fer-ho, llavors són aquests els que deixen de banda l’altre. Per més que el destinatari, el receptor i el visitat no tinguin mai la iniciativa de fer-ho cap al primer. ------------------------------------------------------------------- Hace tiempo que me ronda una duda. Una duda que no deja de darme vueltas en la cabeza. No sé si alguien tendrá la respuesta. Una carta tiene remitente y destinatario... Un mensaje y una llamada tienen un emisor y un receptor... Para visitar...

"Avui, dia 6 de març, vull compartir amb vosaltres una reflexió. A la vida, prenem decisions constantment. Cabell recollit o deixat anar. Faldilla o pantaló. Carn o peix... I així amb una infinitat de dubtes que se'ns presenten diàriament. Costa decidir-se i, gairebé sempre, un cop fet, canviem d'idea. Avui fa dos anys se'ns va presentar un dilema; no sé si el més difícil, però de ben segur, el més dolorós. I és que, quan et donen a escollir entre donar o no els òrgans de qui estimes, s'obren noves incògnites. No donar i mantenir aquella persona més temps entre nosaltres? O donar sabent que estàs escollint deixar-la marxar, renunciant a aquell bri d'esperança, a que pugui sorgir aquell miracle que tant desitges però que saps que no arribarà mai? Soc molt indecisa amb tot, però aquell dia ho vaig tenir clar des del primer moment. DONAR! Perquè amb aquella decisió no ens acomiadàvem d'ella per sempre. Li donàvem una segona oportunitat per seguir o...

Posar el dit a la ferida… fa mal. I tant que fa mal. Si ens fem un tall al dit, cada cop que el toquem, ens recorda que hi és. Si caiem i ens fem un pelat, però ens arrenquem la crosta una vegada i una altra, la ferida no tanca. Però… què passa quan la ferida no és a la pell, sinó a dins? Per què la burxem constantment? Per què tornem una i altra vegada al record que ens fa mal, impedint que cicatritzi? No és fàcil deixar de pensar en allò que ens va ferir. Però potser no es tracta d’oblidar. Potser es tracta d’aprendre a mirar-ho des de la distància. Quedar-nos amb el que ens va donar llum. Deixar anar el que ens va fer ombra. Perquè al final, quan la ferida sana, entenem una cosa: no era el dolor el que definia aquella història, sinó l’amor que hi havia al darrere. Veus la diferència? El missatge és el mateix, però hi ha més respiració i més emoció continguda. Si vols, també puc fer-te una versió encara més crua… o una més suau i poètica. ---------------------------------...

14 de febrer és conegut com el dia dels enamorats, però gairebé no es parla del dia de l’amistat, que també se celebra en aquesta mateixa data. Sembla que només avui estigui permès dir el que sentim, regalar abraçades o demostrar estima. Però no ens quedem només amb un dia marcat al calendari perquè “toca”. Celebrem l’amor i l’amistat cada dia, en els petits gestos, en les paraules sinceres, en ser-hi quan cal. Perquè l’amor no es gasta per fer-lo servir massa… al contrari, com més es comparteix, més creix 💜 ---------------------------------------------------------------------- 14 de febrero es conocido como el día de los enamorados, pero casi nunca se habla del día de la amistad, que también se celebra en esta misma fecha. Al final, parece que solo hoy esté permitido decir lo que sentimos, regalar abrazos o demostrar cariño. Pero no nos quedemos solo con un día marcado en el calendario porque “toca”. Celebremos el amor y la amistaf cada dia, en los pequeños detalles, en l...

Mai es van conèixer a la Terra. No van compartir passejades, ni llits, ni jocs. Un va arribar quan l’altre ja havia marxat, però tots dos van dormir sota el mateix sostre d’amor: el d’una mateixa família. Al cel dels gossos el temps no existeix. Per això, quan es van trobar, no hi va haver sorpresa, només reconeixement. —Tu fas olor de casa —va dir un. —I tu d’ells —va respondre l’altre movent la cua. Van córrer junts per prats infinits, com si s’haguessin estat esperant tota la vida. Es van explicar històries de mans que acaricien, de veus que diuen el seu nom, de llàgrimes amagades dins les abraçades. —Ens troben a faltar —va xiuxiuejar el més petit. —I nosaltres els cuidem des d’aquí —va dir el més gran. Quan va caure la nit, es van estirar l’un al costat de l’altre, mirant cap avall, cap a aquell lloc on encara són família. I aleshores van entendre una cosa molt important: no cal haver-se conegut per estimar-se, quan l’amor ve de la mateixa llar. -----------------------...

No sé si és el poder de les paraules o la feblesa del cor. Potser ha estat el moment, o simplement feia dies que m’oprimia per dins. Qui sap si ha estat el dolor del record o la tristesa de l’enyorança… No sé quin ha estat el motiu ni el detonant; només sé que avui no he estat capaç de reprimir unes llàgrimes que portaven massa temps amagades i que avui han desbordat, silencioses, mentre el món… segueix girant. -------------------------------------------------------------------------- No sé si es el poder de las palabras o la debilidad del corazón. Quizá ha sido el momento, o simplemente llevaba días oprimiéndome por dentro. Quién sabe si ha sido el dolor del recuerdo o la tristeza de la añoranza… No sé cuál ha sido el motivo ni el detonante; solo sé que hoy no he sido capaz de reprimir unas lágrimas que llevaban demasiado tiempo escondidas y que hoy se han desbordado, silenciosas, mientras el mundo… sigue girando.

Els somnis no es compleixen pensant-los i bufant una espelma, com per art de màgia. Els somnis es treballen, es matinen, s’estudien, es curren i potser —només potser— algun dia aquest somni es faci realitat. ------------------------------------------------------------------------ Los sueños no se cumplen pensándolos y soplando una vela, como por arte de magia. Los sueños se trabajan, se madrugan, se estudian, se luchan y, quizá —solo quizá—, algún día ese sueño se haga realidad.

Des que va marxar, no em reconec. No soc la que era abans. Tinc un buit molt gran dins. Somric com si estigués bé. Compleixo amb les meves obligacions, no pas per ganes moltes vegades, sinó perquè és el que toca. I ploro, sí, encara ploro. En silenci. D’amagat. Però amb el mateix sentiment. Un dia mentre ho feia, una veu tímida i dolça, gairebé infantil, em va parlar des de dins: —Per què plores? —L’enyoro molt. La seva absència em fa molt mal. —Fem una cosa —em diu la veueta—: tanca els ulls, respira profundament i digues el primer record d’ella que et vingui al cap. No sé per quin motiu, però li faig cas. Tanco els ulls, respiro i… —El tinc. Les nits de les meves febrades a la banyera, amb el tauró de goma i ella asseguda al bidet, intentant no adormir-se. Inconscientment, un somriure es deixa veure al meu rostre. —Ho notes? Ho has notat o no? —insisteix la veueta. —Què hauria d’haver notat? —Mira’t, estàs somrient! No acabo d’entendre a què es refereix ni què faig parlan...

Comença un nou dia i, amb ell, acabem un any més. Toca fer balanç de tot allò que hem viscut en els darrers tres-cents seixanta-cinc dies. Un balanç que pot ser més positiu o més negatiu, però que al final, la suma de tot, ens fa créixer, encara que a vegades ens doni la sensació de fer-nos petits. Quan soni l’última campanada, no brindem pensant que el 2026 serà meravellós; la perfecció no existeix. Brindem celebrant tot el positiu que ens emportem de l’any que deixem enrere i les ensenyances apreses de les coses dolentes. Encetem aquest nou any amb la certesa que donarem el millor de nosaltres i que evitarem tot allò que ens generi malestar. Brindem, doncs, per un 2026 imperfecte, però en el qual procurarem ser la nostra millor versió i seguirem creixent i aprenent. ---------------------------------------------------------------------- Comienza un nuevo día y, con él, terminamos un año más. Es momento de hacer balance de todo lo que hemos vivido en los últimos trescientos...

Una suau brisa pentina les branques i els branquillons que ens sobjecten a totes. El pas del temps ens ha debilitat pero ens aferrem amb força a aquelles fines branques per no caure. Les forces comencen a flaquejar, ens fa mal tot el cos i només les més fortes romandran agafades quan calmi el vent. Jo no en soc una d'elles, quan m'he adonat, ja surava pel cel sense romb ni direcció pero si amb un destí. Caure a terra. A mesura que l'aire amaina, la meva velicitat i alçada tambe redueixen per finalment, tocar a terra, no en un boral del carrer sinó ben bé al mig. Sembla que tot ha passat, no bufa el vent i torno a estar quieta. Alguna de les meves companyes son a prop  d'altres, fa estona que els he perdut. Quietut, silenci....pau. Un soroll desconegut s'apropa a gran velocitat, al seu pas jo, sense saber el per qué, torno a agafar enbrenzida, no és tan alta, ni tan ràpida i tampoc tan llarga, pero aquesta ha arribat amb més intensitat i força fent que ac...

Avui no hi haurà pastís, ni cava ni regals. No cantarem el “cumpleaños feliz” ni la podrem abraçar. Avui no fa menys mal que fa un any… Però avui entenc que, malgrat tot, la vida continua i que no deixarem mai de celebrar el seu aniversari. No amb aquells riures sortits de l’ànima, sinó amb un tímid somriure forçat per dissimular la nostàlgia. Per això avui, 🥂 brindem per ella 💫 Felicidades MCMLII. ----------------------------------------------------------------------- Hoy no habrá pastel, ni cava ni regalos. No cantaremos el “cumpleaños feliz” ni podremos abrazarla. Hoy no duele menos que hace un año… Pero hoy entiendo que, a pesar de todo, la vida continúa y que nunca dejaremos de celebrar su cumpleaños. No con aquellas risas que salían del alma, sino con una tímida sonrisa forzada para disimular la nostalgia. Por eso hoy, 🥂 brindamos por ella 💫 Felicidades MCMLII.

Nadal, dies per compartir i estimar. Nadal, estones per riure i d’altres per plorar. Nadal tan màgic i especial… Aquests dies miro endavant desitjant salut i prosperitat; enrere, per veure tots els obstacles superats; i endins meu, quan l’enyorança i la tristesa s’apoderen de mi i del meu voltant, per sentir l’escalf dels qui m’estimen, que amb el seu amor i suport em donen la força per seguir somrient malgrat tenir el cor trencat. Bon Nadal. ----------------------------------------------------------------- Navidad, días para compartir y amar. Navidad, momentos para reír y otros para llorar. Navidad tan mágica y especial… En estos días miro hacia adelante deseando salud y prosperidad; hacia atrás, para ver todos los obstáculos superados; y dentro de mí, cuando la añoranza y la tristeza se apoderan de mí y de lo que me rodea, para sentir el calor de quienes me quieren, que con su amor y apoyo me dan la fuerza para seguir sonriendo a pesar de tener el corazón roto. Feliz Navi...

Así se ven los caminos desde hace ya un año y nueve meses, todos los caminos se ven cuesta arriba. Me paro, respiro hondo buscando la fuerza para poder subirla. Mientras lo hago, a mi lado, aparecen mis duendes, ellos son los que me ayudan a superar las cuestas, los obstáculos y que hacen su añoranza más llevadera. No son muchos, pero son los importantes, los que no me fallan ni me dejan sola bajo ninguna circunstancia. Les llamo duendes, por que hacen màgia, su presencia transforma mi tristeza en calma. Les llamo duendes por que no solo son mi familia y ejercen como tal, si no por que tienen la habilidad de aparecer, cuando más los necesito MCMLII