Autoimmune/Autoinmune

Avui has tornat a tocar a la meva porta, has tocat el timbre amagat dins el cos d'una noia, una pobra noia a qui has destrossat la seva llarga, morena i bonica cabellera, la seva bellesa ja no és la que era, els seus ulls en una constant lluita entre l'alegria que vol sentir i la tristesa que guarda el seu cor, el seu somriure no és complet, ja que la seva ànima encara està de dol per la noia àgil i "pispireta" que era, per la mare activa i juganera amb la seva filla, per la vida que tenia i que tu li has capgirat.Avui has tocat la meva porta i de rebot el cor, he quedat garratibada amb el que ets capaç de fer en silenci, com camuflada sota altres noms vas treballant sense fer remor fins al punt de fer-te amb la salut i la vida de les persones, les duus al límit i en el millor dels casos els deixes seguir vivint, però no absents de seqüeles que els recorda que vas passar per ells i que mai més, tornaran a ser aquells que eren.Avui m'has tocat la porta i m'has fet esgarrifar i m'has entristit, però al mateix temps m'has donat una lliçó, m'has fet veure ho afortunada que soc i que la vida és avui i que no esperi a viure demà el que pugui viure avui.

---------------------------------------------------------------------------

Hoy has vuelto a tocar mi puerta, has tocado el timbre escondido en el cuerpo de una chica, una pobre chica a la que has destrozado su larga, morena y bonita melena, su belleza ya no es la que era, sus ojos en una constante lucha entre la alegría que quiere sentir y la tristeza que guarda en su corazón, su sonrisa no es completa, ya que su alma todavía está de luto por la chica ágil y "pizpireta" que era, por la madre activa y juguetona con su hija, por la vida que tenía y a la  que tú le has dado la vuelta.
Hoy has tocado mi puerta y de rebote el corazón, he quedado garratibada con lo que eres capaz de hacer en silencio, como camuflada bajo otros nombres vas trabajando sin hacer ruido hasta el punto de hacerte con la salud y la vida de las personas, las llevas al límite y en el mejor de los casos les dejas seguir viviendo, pero no ausentes de secuelas que les recuerda que pasaste por ellos y que nunca más, volverán a ser aquellos que eran.
Hoy me has tocado la puerta, me has estremecido yme has entristecido, pero al mismo tiempo me has dado una lección, me has hecho ver lo afortunada que soy y que la vida es hoy y que no espere a vivir mañana lo que pueda vivir hoy.

Comentarios

espai de contes ha dicho que…
Un fragment molt punyent, sobre com una malaltia pot trasbalsar la vida d'una família.
Quan tots ens trobem bé no hi pensem en la salut, les nostres prioritats són unes altres...
Penso com tu, que hem de viure el present, perquè el futur és incert.
Una forta abraçada!


La Mochila de Cristina. ha dicho que…
Gràcies un cop mes.
Es cert que som animals de costums i ens costa apendre, per aquest motiu, la vida, ens dona aquests cops per que obrim els ulls i valorem una mica més, el que es realment important.

Entradas populares de este blog

carta a mamà

Somni complert!!!

Llamada de mamá.