La mochila de Cristina

Es presenta un any més, l'època més esperada de l'any per a tots els infants, petits i grans.... .Nadal !! Surto amb l'esperit nadalenc a flor de pell, passo pel centre, el lloc del poble on més es nota aquest caliu de Nadal, em deixo portar per la lluentor de cada una de les decoracions lluminoses, em sedueix el va i ve de les llums formant un ball encisador  ,  baixo la mirada, al meu voltant gent passejant, alguns amb alguna bossa però..... Espera!!!! Que ha passat??? La gent no parla, no somriu amb la mirada i les bosses no van plenes.... Els observo atentament a tots i cada un d'ells, els seus peus arrosseguen desanimats les sabates, les espatlles encongides pel pes de les preocupacions, les bosses, a les mans, immòbils enyorant el va i  be  de l'alegria nadalenca, no m'ho puc creure, que ha passat!!! Ara m'adono que el que ha passat és que s'han rendit, s'han deixat vèncer...

Som menys que una merda, tot i això, ens pensem invencibles..... Ara estàs trist i decebut perquè la teva publicació, no té els  likes  que voldries, t'enfades perquè t'has autoconvençut que aquella imatge, la qual no  reflexe  ni de bon tros el moment viscut, ja que l'has retocat i posat el millor filtre de tots, no ha arribat a agradar a tanta gent com esperaves........ Avui, dius estar mosquejat perquè alguna cosa no ha sortit com esperaves o potser estàs deprimit perquè no pots fer allò que voldries o aquell viatge que tanta il·lusió et feia..... Avui et pot semblar un dia de merda, i si, tens tot el dret a pensar-ho, però, recapacita!!!!! Avui m'és que mai,  has  de  sabert -te  fràgil com el cristall, que en qualsevol moment es pot trencar, volàtil com la dent de lleó que surt volant amb una brisa d'aire. Avu...

Què és la vida..... si no una passejada en la qual  la única  opció és fer els passos endavant, saltant tants obstacles com pedres trobis en el camí, i desprès de cada ensopegada, de cada patacada, espolsar-nos la pols del camí i seguir caminat amb un somriure enorme dibuixat al rostre en senyal de victòria contra un mal tràngol.... Què és la vida.... Si no un sospir d'alè contingut entre els pulmons i el cor quan veus que al teu voltant tot sembla ensorrar -se  fràgil, però atroçment sense ni tan sols poder posar-hi el m'és petit gra de sorra per fer de l'inevitable, quelcom evitable, subjectant amb les dues mans ben fort tot allò que estimes i no vols perdre.... Què és la vida ..... Si no un llenç en blanc per pintar cors amb el vermell de la teva sang brotant de les ferides físiques i emocionals, sabent que quan més gran el pintis, m'és ràpid cicatritzaran, deixant pas a les marqu...

  Quien soy y que hago  aquí , os  estaréis  preguntando.... Pues bien, me presento, mi nombre es Cristina, tengo 38 años, no soy alta ni  esbelta , tengo cartucheras y no paso del metro  cincuenta  y cuatro, ojos grandes y marrones, pelo rizado y con toques de luz artificiales, estoy felizmente, muy felizmente casada con mi primer gran amor con el que llevamos caminando el sendero de la vida 22 años, fruto de este amor, tenemos dos maravillosas hijas, peluquera de profesión y terapeuta capilar de  vocación . No me gusta salir de casa ni un  solo día  sin mi mejor vestido..... . Una  gran sonrisa, tan grande que, incluso  detrás  de la mascarilla se puede ver, por que como dice el dicho: un día sin sonreír es un día perdido. Con la mochila de Cristina, no pretendo ni más ni menos que compartir muchas de las cosas que llevo en mi mochila, vivencias, reflexiones, pequeños relatos..... Poderlas compartir y recibir...